Mycobacterium spp.

Nom:

Mycobacterium spp.

Classificació:

Domini: Bacteria 
Filo: Actinobacteria
Ordre: Actinomycetales
Subordre: Corynebacterineae
Família: Mycobactericeae
Gènere: Mycobacterium

      Característiques morfològiques:

      Són bacils llisos i, també, lleugerament corbats. Tenen una mida d'entre 0.2-0.6µm d'ample i 1-10µm de llarg [1].

Aquests tipus de microorganismes se'ls considera gram positiu per l’absència de membrana externa. Cal esmentar, però, que no es poden classificar per tinció de gram ja que presenten àcid - alcohol -resistència, que li dóna resistència a la decoloració gràcies a la elevada concentració d'àcids micòlics[1][2]. Presenta un creixement ramificat que es trenca. No produeix espòres, excepte Mycobacterium marinum. No presenten motilitat [2].

Característiques metabòliques:

És un bacteri de tipus aerobi obligat i és quimioorganotròfic. És un bacteri de creixement lent. Té oxigen com a acceptor final d’electrons. Utilitza el nitrat com a font de nitrogen, i com a font de carboni utilitza la glucosa. A la cadena respiratòria es produeix el reciclatge de poder reductor [3].

Característiques ecològiques:

La temperatura òptima per al seu desenvolupament varia àmpliament segons l'espècie des de 25 °C fins més de 50 °C.

Són microorganismes molt estesos que viuen típicament a l'aigua (inclòs l’aigua potable) i on hi ha aliments. Tot i això hi ha alguna espècie paràsita que no es troba vivint lliurement [3].

Per a completar un cicle de divisió d’aquest microorganisme són necessaris 20 dies aprox..

Altres característiques, aplicacions o problemàtiques:

Algunes espècies són patògens intracel·lulars obligats, com ara les causants de tuberculosi (M. tuberculosis) o la lepra (M. leprae), i no es troben vivint a l'aigua, com s’ha esmentat anteriorment [2].

Per les característiques úniques entre altres gèneres bacterians i per la importància mèdica de les mateixes, s'estudien en la sub-branca de la microbiologia anomenada micobacteriologia.

Les infeccions micobacteriales són notòriament difícils de tractar. La seva paret cel·lular, que no és realment ni gram-negativa ni gram-positiva, les fa molt resistents. Com a cas únic en el seu grup, són naturalment resistents a diversos antibiòtics que destrueixen les parets cel·lulars, tals com la penicil·lina. També, gràcies a aquesta paret cel·lular, poden sobreviure a llargues exposicions a àcids, bases, detergents, ràfegues oxidatives, lisi per complement i poden desenvolupar de manera espontània resistència a altres antibiòtics. La majoria dels micobacteris són susceptibles als antibiòtics claritromicina i rifampicina, però es coneixen ceps resistents a aquests antibiòtics.

Tot i que les micobacteris no semblen encaixar en la categoria Gram-positiva des d'un punt de vista empíric (és a dir, que no retenen el tint violeta), es classifiquen com bacteris àcid-resistents Gram-positives. Totes les espècies de Mycobacterium comparteixen una característica de la paret cel·lular: més gruixuda que la de moltes altres bacteris, hidrofòbica, cerosa, i rica en àcids micòlics. La paret cel·lular és rica en lípids, el que fa que la seva superfície sigui hidròfoba i confereix a les micobacteris resistència enfront de molts desinfectants i les tincions de laboratori. Aquesta paret cel·lular proporciona una contribució substancial a la resistència d'aquest gènere de bacteris. [3] [1]

Referències:

[1] AgentSummary Statements:Bacterial Agents. (1999). In J. Y. Richmond, & R. W. Mckinney (Eds.), Biosafety in Microbiological and Biomedical Laboratories (BMBL) (4th ed., pp. 88-117). Washington, D.C.: Centres for Disease Control and Prevention.

[2] Katoch,V. M. (2004). Infections due to non-tuberculous mycobacteria (NTM). Indian Journal of Medical Research, 120(4), 290-304.

[3] Marras,T. K., Chedore, P., Ying, A. M., & Jamieson, F. (2007). Isolation prevalence of pulmonary non-tuberculous mycobacteria in Ontario, 1997–2003. Thorax, 62(8), 661-666